I aquella puta mosca que havia matat ja unes quantes vegades encara es passejava pel meu davant. Se’m ficava entre els dits, a les pestanyes, intentava entrar als forats del nas i les orelles... tant que ja m’havia penetrat, a la seva manera, fins al cervell. Tot el meu voltant era ple de petites taques de la sang que estava deixant en forma de record de cadascun dels cops que li propinava, tornant-me boig, amb la mà, el diari, amb una cadira, tirant-li els gots que tenia sobre la taula i que tant sols feien que espetegar contra les parets i, fins i tot, amb l’ordenador en el que ja no podré tornar a escriure. La molt puta mosca reviu després de cada defalliment i no m’explico com és possible.

Ara es passeja pels meus apunts. Vola en cercle damunt del meu cap i esquiva una sabata que va a petar a la finestra trencant l’últim vidre sencer. Torna a aterrar i ho fa damunt de la història universal de la infàmia i, mirant-me des d’allà, se n’enriu de mi. Em diu mentre tu estàs esgotat de tirar-me de tot, matant-me i tornant-me a matar, jo encara em sento plena de força; jo mai flaquejaré. Es manté impassible als meus esforços i em continua desafiant mentre es frega les potes amb malícia. Salta dels llibres al marc de fotos i hi deixa una cagadeta. Es passeja per les restes del meu esmorzar d’ahir, en menja una mica i es torna a col·locar damunt del meu nas. Amb una hòstia ràpida i forta intento matar-la per enèsima, que dic, per centèsima vegada i tant sols puc pensar que espero que sigui l’ultima mentre noto, amb molt dolor, la patacada de la meva pròpia mà contra la meva cara abatuda a la vegada que roja i calenta. Recuperat del cop em miro el palmell i allà està: una mica de sang de fons, unes ales aplastades que sobresurten per les vores i una taca fosca i deforme de la que en sobresurten tant sols tres potes ja trencades. Aguanto la respiració un segon, dos, i al tercer, ja no m’estranyo, tant sols em desanimo encara més, quan veig que altra vegada es posa de peu, es frega les potes fent com si mai haguessin estat trencades, com si no l’hagués aplanat entre la mà i el costat dret del nas, i em fa una mirada ràpida però penetrant abans d’emprendre altre cop el vol. Mentre ho fa, sento com xiuxiueja un no existeixo, te m’estàs imaginant. Però no la crec. Sé que tant sols ho diu per posar-me més nerviós. 

Un dia d’aquells que vas al cine i en comptes de crispetes et demanes un clipper gegant de 83 cm d’aquells que fan una flama de dos pams i l’utilitzes per cremar la pantalla just en el moment en el que apareix la imatge d’aquell castell en el que vivies de petit. Doncs això, un dia d’aquells ella obre la boca i jo li fico la mà a dins i apreto i apreto i la tinc ficada fins al colze i fa molta mania perquè abans estava humit de la saliva i els sucs gàstrics i feia pudor però ara ja tot està ple de sang i les convulsions son cada cop més violentes però tot i això esgarrapo l’estomac des de dins i el forado amb dos dits, els suficients com per poder-lo agarrar amb força i estirar i estirar fent pressió amb l’altra mà i un peu damunt la seva cara aixafant-li el nas i enfonsant-li l’ull i estirant i estirant fins que el meu colze torna a sortir d’aquell lloc calent però fastigós i després en surt el braç sencer i la mà tancada fent pressió sobre l’estomac foradat que porta amb ell les entranyes que fins ara no havien vist encara mai la llum. Un dia d’aquells en que una amiga t’emmerda fent una cervesa rere l’altra i despertes entre una bassa de sang i vòmits i merda que serveix d’excusa a un paio que acaba d’arribar per ficar-te una pistola al cap i emmanillar-te. Un dia en que la truita dona voltes i més voltes, tantes que acabes marejat i tot es torna inconnex com un somni mal somniat i la pluja no fa olor a melancolia i el pati de l’escola no et retorna a la infància sinó que tot és simplement mareig i les idees no existeixen, tant sols existeix el que flueix no saps on, no saps d’on, però que ficant-te la mà al cap notes aquell bony que t’ha sortit quan el poli t’ha donat un cop de puny damunt l’orella per que deixessis anar l’estomac d’aquella que un dia t’havia fet riure, o potser és fruit del tumor que no saps si encara t’han de diagnosticar. Doncs era un dia d’aquells quan vaig trobar una caixa de pastilles buida i no hi havia ningú a qui preguntar si havia estat jo qui l’havia buidat. Com que no trobava jo buscava i buscava i el que vaig trobar va ser una llibreta negra en la que no podia escriure res ja que no tenia pàgines, tant sols tenia un botó rodó de color vermell que res tenia a veure amb el que vosaltres us esteu imaginant ja que no tenia res a veure ni amb el que m’estic imaginant jo ja que el vaig prémer i de cop, al cap d’una mil·lèsima de segon, res.

Plovia i passava un barco. I feia veure que el sofà de casa era un cotxe que havia punxat i utilitzava els volums d’una enciclopèdia vella com a gat i quan el tenia aixecat veia que les rodes eren tacos de fusta i em dedicava a buscar les fitxes del parxís entre les boles de pols i de cabells que amagava el meu cotxe improvisat.

Des de que utilitzo la viquipèdia que no tinc jocs de taula.

Feina, exàmens, compromisos, treballs i temps a mansalva per fer cerveses i planejar mil lirilis i algun lerele. No fa un mes que vaig començar a escriure aquestes pollades i el bon temps de Girona tancarà aquest blog abans d’hora. Ens veiem a la tardor?

Explosiono

Implosiono

Explosiono

Implosiono

Explosiono

Implosiono

Explosiono

Implosiono

Explosiono

Implosiono

Explosiono

Implosiono

Explosiono

Implosiono

Explosiono

Implosiono

Explosiono

Implosiono

Explosiono

Implosiono

Explosiono

Implosiono

Explosiono

Implosiono

I així na fent

Un blog? De veritat? I l'estic fent jo? Però si jo no em crec res del que dic!

(...)

(...)

(...) però sé que tornaré a sortir al carrer 

i m’hauré de menjar les parets i se m’omplirà la llengua de calç,

i em deixaré les dents a trossos entre el formigó

amb el que s’aïllen les persones dins les cases.

Em trencaré la mandíbula buscant aquesta gent.

Sé que serà desagradable, però ho faré perquè em mereixo el pitjor

i a un màrtir se li pot perdonar tot.

Sento el soroll d’una maquina d’escriure. Una continuïtat conformada per les intermitències del picar de cadascun dels trets que disparen les tecles. Mai sabré quines paraules està escrivint. Per a mi tant sols serà la banda sonora d’una imatge fosca amb un sol punt de llum que m’ofrena de l’únic actor que es troba tirat en un escenari que intueixo rodó. A poc a poc l’anirà envoltant una boira espessa que, com per art de màgia, se l’emportarà cap a la foscor de manera que a terra tant sols es veurà un cercle menys negre que la resta, producte del focus que abans il·luminava el personatge desmaiat. El soroll de la màquina continua, però l’obra ja s’ha acabat. 

Sento com m’agafes del coll i em tires a terra. I em colpeges el cap contra la vorera. Sento el meu crani esberlar-se i el meu “jo” fer-se miques amb ell. Sento les teves puntades a l’estomac i al pit i sento com les meves costelles no son prou fortes. Se’m claven als pulmons i se’m para la respiració. Se’m claven al cor fent que perdi el monopoli de la sang. Les entranyes em rebenten i m’exploten en el ventre sotmeses a la teva força, deixant que la merda campi lliure pel meu interior. Sento els cops a l’esquena, a les cames, a la cara. Cada cop més forts, frenètics, salvatges. Se que no ho podré aguantar durant molta estona i, poc a poc, em noto defallir. Però encara puc sentir la teva brutalitat en la màxima expressió i com està acabant, a cops, amb mi i amb el que havia sigut jo fins al moment previ de caure presa de la teva ràbia.

Ara sento el teu alé als llavis. I m’adono que l’únic que has fet ha estat atansar-te a fer-me un petó.

M’acaben de dir que han mort més de 600 xinos mentre jo feia una truita de patates.

Ha sortit boníssima.

Domador d’ósos formiguers

Ordenador de carrers

Desordenador d’habitacions

Lladre de personalitats

Emporlanador de platges

Aguantador de micròfons en concerts

Buscador de peus de gat

Recol·lector de pels

Destapador de botelles

Falcador de taules que ballen

Puntualitzador

Senyalador de coses importants

Apuntador d’últimes paraules

“Arropador”

Acatador d’ordres

Indicador d’estrelles i constel·lacions

Apuntador d’oficis absurds.

I, finalment, el dia D a l’hora H, no va passar res.

Recordo coses que em feien por, i me’n tornen a fer. Recordo guerres passades, i no puc evitar començar a cavar trinxeres. Trinxeres en les que hi trobo membres arrencats de quajo, cares desfigurades, fins i tot els cucs crien malves, la ferum m’entra pels pulmons i la sang la porta a cada racó del meu cos.

Cavo unes trinxeres per tapar-ne d’altres i, sense donar-me’n compte, de cop, el terra torna a estar emporlanat.

L’esperit està sempre obert al pas de noves fletxes, que el foraden i el repensen, i és en la mort súbita d’aquestes fletxes, que reneix, constantment, el que et manté de peu.

Regeneració constant,

palades ensota,

palades a sobre,

i moments entremitjos, putes, fotuts, ara m’estimo, ara em desdenyo.

Ara soc mediocre i prou, 
però ahir em vaig recrear en la meva mediocritat.

Silenci.

I el buit.

Una paret blanca:

no parlis, no pensis.

Mes silenci

i contaminació de l’ambient per l’olor del desordre.

Taques de sang trenquen la monotonia

la sang que t’alegra la vida:

l’esperança,

la mort regeneradora.

Som sers inanimats: la consciència és una al·lucinació de la matèria.

Por, ràbia, desgràcies i tuberies plenes de merda

Por, persones amb carn i persones sense carn

Una explosió, matèria orgànica i metralla

De cop i sense avisar es pon el sol cau la nit i m’agafa son i estic cansat i em fico al llit suo estic suat i tinc calor dormo desvetllat i em torno a despertar, un ou ferrat, i ja estic dormint. Tinc la pell de gallina: els pèls dels braços volen marxar, ells no tenen son desvetllen als de les cames i s’emporten la seva força, qui sap on. Entra una boirina al meu quarto. Mareig. Encara hi soc? Encara dormo? Ja no em queden extremitats. Només soc un cor cansat que alimenta un cervell espatllat. Quin petarà abans? Construeixen un cercle viciós i es mantenen en vida, ells. De cop torno a tenir un braç i desprès una cama, han vingut junts d’entre la boira. Amb ells em puc donar la volta i ara crec que miro amunt i mentre giro es desperta l’altre braç però de seguida torna a marxar. La boira es fa espessa damunt del meu coixí, però veig, entre petites clarianes, els taulons de fusta del sostre. Mai havia estat aquí. M’intento aixecar just quan recordo que no tinc cames. Fa mal. Ara sento les trompetes i també algun tambor. No. Són els batecs del meu cor que van a ritme de clarinets. Em desperto i veig més boira i a l’altra banda de la meva habitació passen uns braços corrent, agafats de la ma. M’aixeco i els persegueixo però com que no tinc cames caic de seguida. Llavors m’adormo i tot seguit, en menys de mig segon, em torno a despertar. Tot torna a ser normal, però tinc força mal de cap. Em rento la cara i me’n vaig.

Desnutrició, és una paraula que no em remet a rés

no em fa pensar en milers de persones que moren de gana al món.

Nens i nenes de 8 i 10 anys amb la cara plena de pols

doncs no els queda energia per moure’s i apartar-se les mosques.

Desnutrició, i em parles de mitologia moderna

i amagues les pors existencials que mai has imaginat que existien.

En el silenci de les sirenes em perdo

i ja desconfio de la cera a les orelles,

l’únic que sento son les cadenes

en les que ja no se si crec.

Tant sols et demano que cantis per mi

tant sols sentir la teva veu.

Que em donis una excusa per tornar-me boig

i tirar-me al mar deixant-ho tot enrere.

Ja se que desprès em mataràs.

Veig subtítols amb lletres hippies que amenitzen intenses però curtes vides. Vídeos que em parlen del fracàs de la imaginació i, mentrestant, sense jurar per res, busco quelcom transcendental que em canviï la vida. Sense esperances, es clar, però vivint com en una pel·lícula.

Crea primer l’ambient

i inclou-hi l’espai físic imaginari

deixa volar la ment

converteix en personatges

les borroses siluetes.

Cal dir, només, la primera paraula

i tot pren forma, i avança

i sent espectador

en el millor dels angles

de la historia que ja no saps si has creat

et pessiga la cara un vent suau

i el no despertar deixa de ser una sorpresa

Quina importància té el gust del polo que em van regalar el dia que tancaven aquell bar?

Em vaig quedar flipant desprès de que el doctor Serra em digués que el que m’estava sortint a la polla, era una extensió del meu tumor cerebral. Encara no m’he recuperat del xoc.

Al principi estava mort. Després, algú altre, viu, va morir. Llavors va ser quan vaig deixar de ser mort. Estava viu. Temps després, m’enteraria de que jo havia matat aquell algú altre. Però... com podia haver-ho fet, si jo encara estava mort? Potser perquè la falta total de moviment que sembla envoltar la falta de vida no és tal. No està clar. El que si se que és cert és que la meva vida sempre aniria de bracet d’una mort aliena, i aquesta inundaria de culpa tota la meva existència. El pitjor tipus de culpa que existeix és la que s’acompanya de la impotència, és la culpa per una cosa que tampoc es podia haver evitat, i se’m feia insuportable encara que fos la mateixa cosa que m’havia dut a la vida. Als meus 15 anys, i amb la necessitat de buscar una forma amb la que guanyar-me la vida, em va costar poc escollir la d’assassí: ja tenia pràctica. A partir de llavors, mataria a altres persones. Per diners, bens, venjances, per encàrrec o d’iniciativa pròpia. Cap dels centenars de morts que vaig perpetuar en la meva vida em va doler com la primera. Cap de les vides troncades va representar per a mi res important. No em va treure la son cap dels ulls que veia apagar-se en les meves mans, però des del meu llit de mort, he de confessar que ningú es pot imaginar com m’ha costat viure sabent que en el meu propi part va morir la meva mare.

Del terra en surten crits que em pertorben l’esperit

crits ofegats de princeses violades

crits que el vent s’endu, rius morts, aigua bruta, i salto d’un cinqué.

Jo mai em faré mal, jo sé volar.

No, jo no vull tenir-hi res a veure. Però així em veig, destrossant zombis a escopetades des d’un cinquè, del que ara se que no em tiraré. Centenars i milers de sers sense vida caminen pels carrers acabant amb les poques persones vives que queden a la ciutat, jo mentrestant, en el més insegur dels refugis intento esquivar mossegades brutes com les que han arrancat els membres dels meus més preuats amics. Estic rodejat de cames i braços putrefactes dels que m’he d’anar alimentant. Em menjo la carn de la gent de la que abans havia saciat la gana de la meva ànima. I així nar fent, esquivant, hora rere hora, dia rere dia, la seva mateixa sort. Després, jo, passaré a alimentar les gavines. Al menys, a ells se’ls menja algú conegut, algú que els respecta, i que intenta saber de qui és la part del cos que s’està menjant per la roba que encara queda enganxada entre els pedaços de carn. Ja fa uns 9 o 10 dies de la desgràcia, quan els morts van començar a caminar en el món dels vius prenent-los el que els diferenciava d’ells, acabant amb les estranyes al·lucinacions que feien especials els seus cossos, acabant amb el que feia que es creguessin posseïdors de la màgia de la vida. Ara, es podria dir que tots toquen de peus a terra, tots saben que han fet un pas més en l’evolució de l’espècie. Han recuperat les paraules de l’església: “cendra ets i en cendra et convertiràs”. Per això tots s’estan matant entre ells.

Em menjo els herpes a cullerades. Sense passar-los per la paella. Els cou el mateix aire, quan s’oxiden. M’atipo d’aquesta manera.

Dels ulls em surten glopades de vòmit verd. Indòmit no se que vol dir però ho apunto aquí ja que un petit suïcida m’ha inspirat explicant-me la història d’assessins que s’alineen en quatre columnes, i una banda sonora lenta i romàntica va ilustrada amb les imatges més tenebres de trossos de persones, membres amputats i sagnants en un fons que mai serà el que va ser. La cama d’una de les persones mortes, alentada per la cançó que està sonant, “Science Fiction/Double Feature”, acaricia la cama amputada d’una altra persona i es fiquen a fer l’amor per sorpresa de l’espectador, que també és deixa transportar en la mateixa melodia de bellut. De cop la sang deixa de ser el malson dels més aprensius i també aprenen a veure la cara més bonica de la destrucció orgànica. Aviat els assassins en sèrie ja no es veuran com a psicòpates sinó que ocuparan el paper sagrat dels artistes.

escriu

Sempre he pensat que l’acte d’escriure no havia de suposar cap tipus d’esforç intel·lectual (i molt menys físic), que simplement era quelcom que fluïa d’un mateix, fusionant la marxa lenta però constant dels dits amb el fet mateix d’escriure cada lletra i cada paraula en el mateix moment de llegir-la que, al cap i a la fi, distaria tant sols uns microsegons del moment màgic de pensar-la. Sempre he pensat que el derramament de tinta no havia de tenir explicació alguna, com no ho tenia, pels meus ulls d’infant, el vessament d’aigua en el moment que em van dur a veure les nombroses cascades que es poden trobar a Aigüestortes. Fascinat per l’insistència de l’aigua a caure, pensava que igual de màgic havia de ser el moment creatiu de l’escriptura. Avui, però, quan he anat a comprar el pa, no m’han sortit les paraules, i he hagut d’esperar que la simpàtica dependenta endevinés el que volia. Per ella deu haver estat quelcom estrany; per mi, traumàtic en el moment, revelador vist amb perspectiva. M’he quedat sense fluïdesa, hauré de començar a pensar. El que faig, el que dic, el que escric, el que visc, i com ho visc.