5/4/10

escriu

Sempre he pensat que l’acte d’escriure no havia de suposar cap tipus d’esforç intel·lectual (i molt menys físic), que simplement era quelcom que fluïa d’un mateix, fusionant la marxa lenta però constant dels dits amb el fet mateix d’escriure cada lletra i cada paraula en el mateix moment de llegir-la que, al cap i a la fi, distaria tant sols uns microsegons del moment màgic de pensar-la. Sempre he pensat que el derramament de tinta no havia de tenir explicació alguna, com no ho tenia, pels meus ulls d’infant, el vessament d’aigua en el moment que em van dur a veure les nombroses cascades que es poden trobar a Aigüestortes. Fascinat per l’insistència de l’aigua a caure, pensava que igual de màgic havia de ser el moment creatiu de l’escriptura. Avui, però, quan he anat a comprar el pa, no m’han sortit les paraules, i he hagut d’esperar que la simpàtica dependenta endevinés el que volia. Per ella deu haver estat quelcom estrany; per mi, traumàtic en el moment, revelador vist amb perspectiva. M’he quedat sense fluïdesa, hauré de començar a pensar. El que faig, el que dic, el que escric, el que visc, i com ho visc.

6 comentarios:

  1. m'agrada com escrius, l'absurditat dels gelats de.. llimona? i també la lucidesa dels moments sense paraules...

    tornaré a passejar per aquí amb ganes de noves paraules :)

    ResponderEliminar
  2. Alentadores paraules, moltes gràcies Marta. Espero poder llegir-ne, també, de teves.

    ResponderEliminar
  3. fa tant temps que no escric que ja no sé ni per on començar. un dia no saps fer altra cosa, i de sobte te n'oblides. és curiós si més no. és com quan un dia creus que et coneixes i de sobte ja no saps qui ets.

    (però me n'has fet tornar a agafar ganes, pot ser una nova manera de redescobrir-me)

    ResponderEliminar
  4. no puc fer sinó animar-te a retrobar-ho!

    ResponderEliminar
  5. Felicitats pel teu blog.. estaré pels seus voltants..

    ResponderEliminar