No, jo no vull tenir-hi res a veure. Però així em veig, destrossant zombis a escopetades des d’un cinquè, del que ara se que no em tiraré. Centenars i milers de sers sense vida caminen pels carrers acabant amb les poques persones vives que queden a la ciutat, jo mentrestant, en el més insegur dels refugis intento esquivar mossegades brutes com les que han arrancat els membres dels meus més preuats amics. Estic rodejat de cames i braços putrefactes dels que m’he d’anar alimentant. Em menjo la carn de la gent de la que abans havia saciat la gana de la meva ànima. I així nar fent, esquivant, hora rere hora, dia rere dia, la seva mateixa sort. Després, jo, passaré a alimentar les gavines. Al menys, a ells se’ls menja algú conegut, algú que els respecta, i que intenta saber de qui és la part del cos que s’està menjant per la roba que encara queda enganxada entre els pedaços de carn. Ja fa uns 9 o 10 dies de la desgràcia, quan els morts van començar a caminar en el món dels vius prenent-los el que els diferenciava d’ells, acabant amb les estranyes al·lucinacions que feien especials els seus cossos, acabant amb el que feia que es creguessin posseïdors de la màgia de la vida. Ara, es podria dir que tots toquen de peus a terra, tots saben que han fet un pas més en l’evolució de l’espècie. Han recuperat les paraules de l’església: “cendra ets i en cendra et convertiràs”. Per això tots s’estan matant entre ells.