5/4/10

Dels ulls em surten glopades de vòmit verd. Indòmit no se que vol dir però ho apunto aquí ja que un petit suïcida m’ha inspirat explicant-me la història d’assessins que s’alineen en quatre columnes, i una banda sonora lenta i romàntica va ilustrada amb les imatges més tenebres de trossos de persones, membres amputats i sagnants en un fons que mai serà el que va ser. La cama d’una de les persones mortes, alentada per la cançó que està sonant, “Science Fiction/Double Feature”, acaricia la cama amputada d’una altra persona i es fiquen a fer l’amor per sorpresa de l’espectador, que també és deixa transportar en la mateixa melodia de bellut. De cop la sang deixa de ser el malson dels més aprensius i també aprenen a veure la cara més bonica de la destrucció orgànica. Aviat els assassins en sèrie ja no es veuran com a psicòpates sinó que ocuparan el paper sagrat dels artistes.

No hay comentarios:

Publicar un comentario