13/5/10

I aquella puta mosca que havia matat ja unes quantes vegades encara es passejava pel meu davant. Se’m ficava entre els dits, a les pestanyes, intentava entrar als forats del nas i les orelles... tant que ja m’havia penetrat, a la seva manera, fins al cervell. Tot el meu voltant era ple de petites taques de la sang que estava deixant en forma de record de cadascun dels cops que li propinava, tornant-me boig, amb la mà, el diari, amb una cadira, tirant-li els gots que tenia sobre la taula i que tant sols feien que espetegar contra les parets i, fins i tot, amb l’ordenador en el que ja no podré tornar a escriure. La molt puta mosca reviu després de cada defalliment i no m’explico com és possible.
Ara es passeja pels meus apunts. Vola en cercle damunt del meu cap i esquiva una sabata que va a petar a la finestra trencant l’últim vidre sencer. Torna a aterrar i ho fa damunt de la història universal de la infàmia i, mirant-me des d’allà, se n’enriu de mi. Em diu mentre tu estàs esgotat de tirar-me de tot, matant-me i tornant-me a matar, jo encara em sento plena de força; jo mai flaquejaré. Es manté impassible als meus esforços i em continua desafiant mentre es frega les potes amb malícia. Salta dels llibres al marc de fotos i hi deixa una cagadeta. Es passeja per les restes del meu esmorzar d’ahir, en menja una mica i es torna a col·locar damunt del meu nas. Amb una hòstia ràpida i forta intento matar-la per enèsima, que dic, per centèsima vegada i tant sols puc pensar que espero que sigui l’ultima mentre noto, amb molt dolor, la patacada de la meva pròpia mà contra la meva cara abatuda a la vegada que roja i calenta. Recuperat del cop em miro el palmell i allà està: una mica de sang de fons, unes ales aplastades que sobresurten per les vores i una taca fosca i deforme de la que en sobresurten tant sols tres potes ja trencades. Aguanto la respiració un segon, dos, i al tercer, ja no m’estranyo, tant sols em desanimo encara més, quan veig que altra vegada es posa de peu, es frega les potes fent com si mai haguessin estat trencades, com si no l’hagués aplanat entre la mà i el costat dret del nas, i em fa una mirada ràpida però penetrant abans d’emprendre altre cop el vol. Mentre ho fa, sento com xiuxiueja un no existeixo, te m’estàs imaginant. Però no la crec. Sé que tant sols ho diu per posar-me més nerviós. 

6 comentarios:

  1. Aquell fregament de potes que fan, no pot ser mai bo.. què putes que arriben a ser! jaja!
    Tot i que a mi em fan més ràbia els mosquits.. no sé si es recreen a la meva habitació o què, però quan n'aconsegueixo matar un n'apareix un altre.

    I així, nafent..

    ResponderEliminar
  2. un text que transmet molt bé l'angoixa, la histèria i la paranoia :)

    ResponderEliminar
  3. Apunts + mosca? això si que és distreure's... excuses per no estudiar?

    ResponderEliminar
  4. T'has de comprar un canó, no has sentit allò de matar mosques a canonades?

    ResponderEliminar
  5. prova a obrir una finestra i dir-li que marxi. Un dia ho vaig fer i sempre funciona. Parlare el llenguatge mosca sense saber-ho? ññññññññiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiizzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz

    ResponderEliminar
  6. Buff, quin estrès pot arribar a provocar una puta mosca!

    ResponderEliminar