16/4/10

Sento el soroll d’una maquina d’escriure. Una continuïtat conformada per les intermitències del picar de cadascun dels trets que disparen les tecles. Mai sabré quines paraules està escrivint. Per a mi tant sols serà la banda sonora d’una imatge fosca amb un sol punt de llum que m’ofrena de l’únic actor que es troba tirat en un escenari que intueixo rodó. A poc a poc l’anirà envoltant una boira espessa que, com per art de màgia, se l’emportarà cap a la foscor de manera que a terra tant sols es veurà un cercle menys negre que la resta, producte del focus que abans il·luminava el personatge desmaiat. El soroll de la màquina continua, però l’obra ja s’ha acabat. 

3 comentarios:

  1. Què seria una obra sense una banda sonora?
    Em quedo amb aquesta continuïtatde les tecles picant i les paraules que s'esfumen i mai sabrem on van.
    Realment encertat!
    gràcies per la visita!

    ResponderEliminar
  2. Jeje, no t'enfadis però m'ha vingut al cap un vers d'Estopa amb aquest post, no em preguntis perquè (Hay pistolas que descargadas se me disparan)... :)
    Merci per passejar-te pel meu blog!!!! I pel teu comentari!

    ResponderEliminar