Al principi estava mort. Després, algú altre, viu, va morir. Llavors va ser quan vaig deixar de ser mort. Estava viu. Temps després, m’enteraria de que jo havia matat aquell algú altre. Però... com podia haver-ho fet, si jo encara estava mort? Potser perquè la falta total de moviment que sembla envoltar la falta de vida no és tal. No està clar. El que si se que és cert és que la meva vida sempre aniria de bracet d’una mort aliena, i aquesta inundaria de culpa tota la meva existència. El pitjor tipus de culpa que existeix és la que s’acompanya de la impotència, és la culpa per una cosa que tampoc es podia haver evitat, i se’m feia insuportable encara que fos la mateixa cosa que m’havia dut a la vida. Als meus 15 anys, i amb la necessitat de buscar una forma amb la que guanyar-me la vida, em va costar poc escollir la d’assassí: ja tenia pràctica. A partir de llavors, mataria a altres persones. Per diners, bens, venjances, per encàrrec o d’iniciativa pròpia. Cap dels centenars de morts que vaig perpetuar en la meva vida em va doler com la primera. Cap de les vides troncades va representar per a mi res important. No em va treure la son cap dels ulls que veia apagar-se en les meves mans, però des del meu llit de mort, he de confessar que ningú es pot imaginar com m’ha costat viure sabent que en el meu propi part va morir la meva mare.